Daler

L'alosa endreça al cel sa aubada,
del trist hivern cantant la fi;
un bla vellut la terra ha ornada
i els camps comencen ja a florir.

Sols tu, l'esperit qui trist alenes,
florir no pots, dins teu reclòs,
i en mig les llums del maig serenes,
pel foll deler consums el cos.

Jamai podran granar tes dèries,
que ací ideals plançons no fan,
per ço del món les greus misèries
tos somnis bells desfer sabran.

Tu eix mon combats, la lluita et lassa,
i el teu esperit una ànsia té:
seguir bo i moribund l'au que passa
per l'aire envers més dolç terrer.