Campanetes blanques

El sol guaitant la terra està,
el rèfir(§) passa lleu;
tot d'una campanetes llà
com rares flors hom veu.

I ensems amb gran pompa i gran soroll
s'enfonsa el gran vell hivern
i els núvols van com dards fugint
al tètric nord rabents.

Ja es trenca el glaç, ja es fon la neu,
braola al lluny el torb,
sols campanetes hi ha encar
amb llur capet coll-tort.

Anem, floreta blanca, anem,
com vols ací restar?
L'hivern fa el crit: mon regne és mort!
A casa ens cal tornar!

Puix tot ço que a la terra encar
llures(§) § blanca duu
s'afanya i es belluga prou
per dispersar-se al punt(§).

La campaneta amb trèmuls ulls
es guaita, com dient:
"Per què ara el meu mantell d'hivern,
duu un verd, un verd ribet?

Vora el llenç blanc l'haurà teixit
amb totxa mà?
D'on és que vinc? On és que vaig?
Ma pàtria on serà?