Els dos granaders

A França tornares dos granaders
dels russos captius en la guerra
quan varen ser de Germània al recés
cotaren el cap vers terra.

Allà sapigueren amb pena i tristor
que França vençuda restava,
desfet son exèrcit abans vencedor,
presoner l'Emperaire¹ restava.

Llavors els ploraren l'immens fracàs,
reblerts² d'angoixa infinita.
L'un d'ells clamà: "Jo em mor!… Ai las!…
s'escola ma greu ferida!"

Parla el company: "Ja tot és finit!
Jo amb tu morir voldria,
però tinc muller i un fill petit
que sense mi es perdria!"

"Jo en tinc també, i res no em fa;
m'empeny més sublim desirança³.
I qui tingui fam, a captar a captar;
que és pres l'Emperaire de França

Germà: eix prec fervent compleix:
quan ja la mort m'aplegui,
cuitós cap a França el meu cos condueix,
car vull que en la pàtria jegui.

La creu d'honor, qui roig té el llaç,
fes que en mon pit rumbegi⁴;
armar fes d'un fusell mon braç;
que al cint el bran⁵ brillegi⁶.

Podré jaure quietament així,
com guaita atent sota terra,
fins que dels canons senti el fort retrunyir
i el pas dels corsers de la guerra.

Llavors l'Emperaire a cavall passarà,
i un dring de brans durà l'aire;
mon cos de la fossa ja armat eixirà
furient, aclamant l'Emperaire!"

1. Emperador
2. Plens
3. Desig
4. Es mostri amb ostentació
5. Espasa
6. Llueixi vivament