Un jorn dos companys braus jaquien
la llar per cop primer;
contents la cursa emprenien,
la riuada mundana seguien
quan la primavera a ells vingué.
Grans coses obrar volgueren,
malgrat ço els dugés bé o mal;
quelcom dreturer emprengueren
i quan assolit ho hagueren
ni menys en feren cabal.
Un d'ells ja muller trobava
qui prest li donà un infant;
el sogre un casal li dava,
i ell tranquil, contemplava
la hisenda de casa estant.
Mes l'altre oí de sirenes
mil veus que el van encisar;
fou pres en llurs dolces cadenes,
folls plaers fruint a mans plenes
fins del vici a l'antre arribar.
I quan d'eix antre n'eixia
era vell i lassat;
sa barca al fons romania
tot sol entorn se sentia
i un vent ja bufava glaçat.
També amb bells cants primavera
m'atrau i als plors em vol dur;
quan veig dels dos homes la carrera,
el plor dels meus ulls s'apodera…
Déu meu, mena'm sempre vers tu!
Text Domini públic
El text d'aquesta pàgina és de domini públic