A França tornares dos granaders
dels russos captius en la guerra
quan varen ser de Germània al recés
cotaren el cap vers terra.
Allà sapigueren amb pena i tristor
que França vençuda restava,
desfet son exèrcit abans vencedor,
presoner l'Emperaire1 restava.
Llavors els ploraren l'immens fracàs,
reblerts2 d'angoixa infinita.
L'un d'ells clamà: "Jo em mor!… Ai las!…
s'escola ma greu ferida!"
Parla el company: "Ja tot és finit!
Jo amb tu morir voldria,
però tinc muller i un fill petit
que sense mi es perdria!"
"Jo en tinc també, i res no em fa;
m'empeny més sublim desirança3.
I qui tingui fam, a captar a captar;
que és pres l'Emperaire de França
Germà: eix prec fervent compleix:
quan ja la mort m'aplegui,
cuitós cap a França el meu cos condueix,
car vull que en la pàtria jegui.
La creu d'honor, qui roig té el llaç,
fes que en mon pit rumbegi4;
armar fes d'un fusell mon braç;
que al cint el bran5 brillegi6.
Podré jaure quietament així,
com guaita atent sota terra,
fins que dels canons senti el fort retrunyir
i el pas dels corsers de la guerra.
Llavors l'Emperaire a cavall passarà,
i un dring de brans durà l'aire;
mon cos de la fossa ja armat eixirà
furient, aclamant l'Emperaire!"
Text Domini públic
El text d'aquesta pàgina és de domini públic