Aubada

Ans que dauri el gran sol l'orient,
quan dorm bromosa la mar
i l'alba sese dolces vesllums va estenent,
com nunci del nou dia que apar,
gais moixons voletegen lleugers,
refilant, bo i seguint els terrers,
cançons, alegres cançons.

" -- Què us plau moixons, què us alegra tant,
al raig calentó d'aquest sol radiant?
-- Ens plau volar sens' penes ni danys,
rondant per aires com bons companys,
de dolces costums,
flairant de l'arbreda els perfums,
per l'aura empesos vers alts viaranys,
creuant les cascades de llums.

-- Què ho fa que us vegi arraulits i callats,
tan quiets en vostres niuets?
-- Ho fa que ja els raigs del sol són passats,
la nit dins la mar els té ja soterrats;
la lluna sols, de dolça blancor,
reflex de l'astre de més claror;
no ens vol en l'ombra deixar solets,
i així comportem la foscor."

Oh joventut, delitós matí,
qui el nostre cor vas de ple deixond
i el nostre esp'rit, despert i abrivat,
de fresca vida has fet gaudir,
per què ens has deixat?  

Som ara vells, arraulits al niu,
p'rò un dolç reflex de la joventut,
del bell matí
qui un temps passat ens feu gaudir,
encar en plena avior ens somriu,
oh goig tranquil, oh moment diví!