Muntava el riu a poc a poc
i un bon pescaire allà,
de l'ham lluent mirava el joc,
amb cor senzill i bla.
I quan l'oid parava atent,
el riu se mig-partí;
de dintre l'ona dolçament
la dona d'aigua eixí.

I açò va dir-li, açò cantà:
com és que el meu eixam
tu fas amb mals enginys muntar,
de mort parant-li l'ham?
Ah! si sabessis com el peix
allà baix viu sa i feliç,
baixar-hi voldries tu mateix
per heure igual encís.

A dins la mar suau frescor
no cerquen lluna i sol?
Al breç de dolça i lleu maror,
més bell no apar llu vol?
Del nostre cel no et diu pas res
el blau serè estrafet?
No sents el teu esperit empès
vers nostre món secret?

Muntava el riu a poc a poc,
banyant-li els nusos peus;
llavors sentí un petó de foc
i al cor ansioses veus.
La dona d'aigua açò cantà,
finit fou tot aprés:
per ella atret s'hi va ell llençar…
ningú l'ha vist mai més!

Partitura: