El jovencell dalt del tossal

Dalt d'un tossal un dia,
trist seia un jovencell;
el plor sos ulls omplia,
brollant amarg com fel.
Sos gais moltons guaitava
jugant pel verd riquer,
i el còrrec com lliscava
per l'ampla vall lleuger.

Xuclaven papallones
les flors amb bon delit
i núvols grans com ones
creuaven l'infinit;
i tot vessà alegria
i tot la joia¹ omplí,
tan sols son cor patia
veient el goig fugir.

La cloca funerària
difon arreu el dol,
ja ve de la llunyària
un càntic de condol;
les llums del trist seguici
obira² ja el pastor
i plora amb fort desfici
car ve la seva amor.

I veu com ara enterra
la caixa el vell fosser,
tornant així a la terra
despulla qui ans n'isqué.

Més ja el pastor no plora
i al cel llevant l'esguard,
aquell bell jorn implora
que es deuen retrobar.

S'omplena el cel d'estrelles,
la lluna a poc pareix,
i auguris d'hores belles
extàtic ell llegeix.