Antígona i Edip

Antígona

Oh déus olímpics, una filla
plorosa prega, tota en dol:
que vostre alè sublim davalli
portant al cor d'Èdip consol.

Si basta, déus, per la ira vostra,
preneu ma vida, tendra encar',
i els vostres llamps divins abrusin
la verga qui afligida apar.

Feble i humil les mans ajunto,
més resta el cel tranquil i blau;
silens és tot, sols tebi oratge
travessa encar la selva en pau.

Per què gemega el pobre pare?
Jo crec que un fat crudel i ombriu
ben tost dels ulls la son li lleva;
ell s'alça prest, irat, i diu:

Èdip

Quin somni tan pesat el meu!
Com ja no duia el ceptre aurífic?
Un mal encís desfeu terrífic
tot mon poder i pols en feu!

Ferir no em va, com flam ardent,
en la pairal estada mia,
que amb sons i càntics gais s'omplia,
oh Hèlios gran, ta llum potent

que el meu esguard mai més veurà?
El negre fat arreu em crida:
"la mort reclama al punt ta vida;
ton pas pel món finit és ja!"