Una donzella es planyia en una fosca torre Text

Una donzella es planyia en una fosca torre
bastida a la riba d’un llac.
Les onades i la tempesta bramulaven
junt amb el so dels seus laments.

Rosalia de Montanvert
era anomenada per molts trobadors
i una host de cavallers,
la corona de la natura.

Però abans que el seu cor pogués
sentir el poder del dolç amor,
el seu pare morí en batalla
al ribatge dels sarraïns.

Son oncle, un cavaller anomenat Manfry,
fou designat com el seu tutor;
el seu cor, dur com la pedra, s’alegrà
al pensar en la fortuna i l’or de la donzella.

Aviat, arreu al país, corregué
la trista notícia:
“La gèlida nit de la mort ha envoltat
la Rosa de Montanvert.”

Una senyera negra de morts onejava
a dalt del castell de la donzella;
la sorda campana tocà a difunts
tres dies i tres nits.

Enllà per sempre, morta per sempre,
oh Rosa de Montanvert!
Mai més alleujaràs la fretura de les vídues,
ni el sofriment dels orfes!

Així es planyien unànimes, joves i vells,
amb els ulls plens de llàgrimes,
del matí al capvespre,
per la Rosa de Montanvert.

L’oncle l’havia tancat en una torre
plena d’olor de podrit!
I després s’enterrà el fèretre buit
a la cripta del seu pare.

Silenciosa i angoixada, la donzella
sentia la lletania dels sacerdots,
per les reixes del calabós penetrava
la vermella resplendor de les torxes.

Amb horror, es feu compte de la seva sort,
se sentí feixuga, oprimida,
el seu esguard s’apagà en la nit de la mort,
caigué a terra i deixà d’existir.

Les ruïnes de la torre vora el llac
es poden veure encara avui;
als vianants que passen a prop
els agafa una estranya basarda.

Àdhuc, més d’un pastor us dirà
que, de nit, es veu sovint
un núvol d’argent
i la donzella surant damunt d’ell.

Com podem millorar aquest text?