Sigues tu el meu consol, silenciosa tristor! Text

Sigues tu el meu consol, silenciosa tristor!
Jo corro envers teu amb tantes ferides,
mai em lamento del meu sofriment als que són feliços:
com calla un malalt davant els que estan sans.

Oh solitud! Amb quina tendresa em reconfortes,
quan prompte, em manquen les forces!
Amb ardent desig et cerco:
com un caminant fatigat cerca l’ombra.

Aquí jo ploro. Com m’avergonyeixo de l’esguard
amb què sovint sóc compadit!
Ara, llàgrimes, no us conteniu pas:
així la nit deixa caure la rosada damunt la terra.

Oh! Fes que el teu encís, estimada solitud,
em porti sovint la imatge de la tomba:
tal com la foscor del capvespre
porta cap el profund repòs d’una bona nit.

Com podem millorar aquest text?