La menystinguda Text

Quan vaig al llarg de la verda prada,
on els xaiets pasturen,
sempre sento amb recança
tocar una flauta amb so viu.

I allà està ell a la gatzoneta, eixorivit,
en una verneda voltada de matolls,
toca la seva senzilla cançó
per a ell mateix, els xais i el puntal.

Si passo per davant deu vegades,
ell no em veu ni un sol cop
i per tant duc un cosset vermell,
les llampants faldilles ondegen.

Manca d’amor inaudita
cada dia i cada hora.
Si tan sols pogués jo estar a la seva boca
en lloc de l’estúpida flauta!

Però ell només pot agusar la boca,
quan es tracta de tocar la flauta;
res li pot encendre la sang
que no sigui els xais, pasturant massa lluny.

I d’aquest rústec, jo bleda Isabel,
m’he hagut d’enamorar.
Ai, com sentiria pruir els meus llavis
després del seu bes!

Idioma

Tipus de traducció

Com podem millorar aquest text?