Joia, reina dels savis Text

Joia, reina dels savis
que, coronada de flors,
ets lloada damunt una lira d’or,
en silenci, quan la maldat alena:
escolta’m des del teu tron,
filla de la saviesa, la mà de qui
sempre posa, a la teva corona,
la més formosa garlanda de roses.

Roses, que amb pètals novells,
malgrat el vent del nord o del sud,
floreixen immortals, en qualsevol temps.
Quan els núvols plovisquegen flames
que els teus arrissats cabells embullen,
no solament al pit d’Afrodita,
quan les Gràcies et canten
o en els plaers de Dionís.

Et coronen en els moments
quan no brilla cap raig de sol,
et veieren impugnar la fortuna,
car el tirà del nostre món
que, a l’entorn dels seus membres gegantins,
atragué núvols de tempesta
i amb un horrible plomatge,
volà entre el cel i la terra.

Tu i les teves roses veiéreu
també els verals de la nit
apropar-se al tron de la mort,
on vetlla el fred esglai.
El teu camí, per on anaves,
el senyalava la llum suau
d’Artemisa amb les galtes plenes
que travessa les negres ombres.

A tu, que com aquest Senyor de la Vida,
no t’espanta la mort,
i ell brandà, en va,
el seu dard contra tu:
perquè en els tristos camps
l’esperança et fes costat
i amb escut adamantí
penjà damunt el teu cap.

A les meves agosarades cordes,
he ensenyat la teva sonora lloança,
que potser en temps futurs escoltarà
la posteritat que encara no ha nascut;
he resseguit els florits viaranys
per on tu camines
i, de les ribes procel·loses,
algunes porten cap a tu.

Deessa, així sia, jo imploro
al teu poeta sempre benvolent
que menystingui la fulgent fortuna
i sigui ric tot i sense or;
que la seva vida, certament retirada,
però sense esclavitud,
sense màcules, sense maldecaps,
sigui fidel als savis amics!

Com podem millorar aquest text?