Ella ha passat en el vent de tardor, Text

Ella ha passat en el vent de tardor,
ella anava per viaranys esblaimats,
lluny dels boscatges rogencs i remorejants,
vers els cabanyars inhospitalaris,
sota un cel tan gris com el seu cor.
Ella caminava, caminava amb un pas atuït,
feixuc, per els records aferrats als seus parracs,
encastats a la seva carn adolorida;
i els seus peus estaven inflats,
i els seus ulls eren ferotges.
Cap esguard es creuava amb la vehement angoixa del seu,
cap mà fregava els seus dits entumits,
en el seu trist camí vers l’inconegut.
Ella ha passat en el vent de tardor,
la sense casa, la sense amor,
la sense Déu.

Com podem millorar aquest text?